Entrevista d'Aleix Galvany a Miquel Izquierdo i Peran

Enllaç al PDF indexat de l'entrevista https://drive.google.com/file/d/1D0dGiqYLo3T3tS0lqSONI4t1vOcdLYoD/view?usp=sharing  

 

 

Avui tinc al canal l'autor d'aquest llibre, "Shakespeare és Cervantes" que és sobre el que he treballat més fins al dia d'avui i que és absolutament fascinant. Tot i això, recomano als espectadors mirar les seves conferències a YouTube, ja que hi ha molta cosa nova d'ençà que va aparèixer.

Miquel, com vas trobar el xifratge Maçònic i quan el vas començar a aplicar?

 Va ser pels volts del 2013, quan ja feia uns tres anys que cercava correlacions entre Shakespeare i Cervantes, vaig trobar al web de Francis Bacon informació sobre un llibre titulat Shakespeare Creator of freemasonry, on sortien les taules d'equivalències alfanumèriques que usaven els maçons a la fi del segle XVI a Anglaterra i on explicaven com xifraven els noms i els cognoms. El primer que vaig fer fou comprovar si hi havien dades que relacionessin a l'autor de les obres de Cervantes amb la maçoneria, vaig veure que si i llavors vaig decidir començar a xifrar els personatges i a veure què sortia.

 Sempre recordaré que just abans de fer el primer xifratge vaig dir-me, Miquel vas a xifrar personatges de textos de fa més quatre-cents anys!

 Vaig veure que en Rinconete, Sancho o el Persiles els havia quadrat amb el seu cognom, Servent, posteriorment vaig veure que això ja ho havia fet Johanot Martorell amb el seu nom i el del seu personatge principal, El Tirant; després van venir molts més, el Quixot, Hamete Benengeli, Macbeth, etc., però aquests quadrats amb persones reals contemporànies de l'autor.

 També vaig comprovar que fonèticament xifraven Shakespeare, Cervantes i Sirvent.

 Els crítics van dir-me que això del xifratge fonètic estava bé, però que havia de quadrar gràficament.

 Avui dia, a banda de molts més personatges quadrats gràficament amb persones reals, com són Hamlet, Dulcinea, Falstaff, El Licenciado Vidriera, the Dark Lady, The Rival Poet, el captivo o Timón d'Atenes, ja en tinc els documents escrits pel mateix autor on xifra William Shakespeare amb Miguel de Cervantes i Miquel Sirvent quadrant-los gràficament. El que tothom em demanava.

 El xifratge maçònic també m'ha servit per corroborar la relació que en tenia amb els seus contemporanis de la corona Hispana dels Habsburg i la d'Elizabeth i el grau de coneixença i relació que en tenia dels principals candidats a ser l'autor de les obres i el Miguel d'Alcalà i el William de Stratford, els oficials. Amb quasi tots els principals va tenir relació, William i Miguel inclosos. Però com cap d'ells no ho va estar, hi ha centenars de raons que els descarten a cadascú en particular i un bon grapat d'aquestes que ho fan amb tots en general.

 

 No obstant això, el xifratge Maçònic que és el més espectacular pels neòfits com jo és només una confirmació per a tu. Les proves fortes estan al mateix text, correcte? Com veus que Shakespeare és Cervantes? O és més un tema de biografia?

 Les proves que les obres de Shakespeare i Cervantes van ser fetes per la mateixa persona, les trobem al seu entorn i a la seva obra.

 Abans de parlar d'aquestes paga la pena que faci esment a un raonament inicial, molt bé fonamentat, que tothom m'ha transmès quan parlo de l'autoria conjunta de les obres per un únic autor.

 El dubte inicial que en té tothom és que si les obres són escrites en anglès i castellà i el William Shakespeare de Stratford no en sabia castellà ni va trepitjar mai la península i el Miguel de Cervantes d'Alcalà no en sabia anglès ni va trepitjar mai Anglaterra.

 Com és possible llavors que totes les obres siguin fetes pel mateix autor?

 Tot el que et diré a partir d'ara fins a la fi de l'entrevista, Aleix, està tot documentat, fonamentat en evidències històriques; evidències tècniques, basades en fons històriques fetes pels diferents experts de les seves matèries i l'anàlisi feta pels erudits.

 Per començar a esvair dubtes, hem de diferenciar qui fou l'autor real de les obres, dels que passen per ser-hi els autors oficials.

 Veiem qui van ser realment aquests dos.

William Shakespeare de Stratford

El pare va tenir problemes legals quan William era petit.

Els pares eren analfabets.

No hi ha rastre que passés per l'escola. 

 Les seves germanes foren analfabetes.

Als disset anys deixa prenyada una dona sense ser-hi casat. 

Es casa als divuit de penal.

 La seva dona era analfabeta.

 Als vint anys ja té tres fills.

 Les seves filles van créixer analfabetes, cap escriptor de l'època va tenir fills analfabets.

 Als vint-i-u fuig de Stratford perseguit per la justícia per caçador furtiu. 

I sense tenir mai una biblioteca ni anar-hi a cap universitat, per descomptat, cinc anys després de la seva fugida de Stratford surt la primera obra de Shakespeare...

 Hi ha documentats més de tres-cents llibres que ha d'haver llegit l'autor de les obres i al seu testament no va llegar cap, ni manuscrits, ni la ploma. Difícilment els podia llegar, però, a banda de no tenir cap biblioteca ni prestatgeria per guardar els llibres, de l'estudi grafològic de les seves signatures que van fer-me es desprèn que fou un analfabet, corroborant el que jo ja havia llegit a diferents fonts angleses, encara que els qui van fer-me'l no ho sabien pas això. No ens ha d'estranyar, però, amb mare analfabeta, pare analfabet, germanes analfabetes, dona analfabeta i filles analfabetes encaixa perfectament amb el seu entorn familiar.

 Veiem ara a:

 Miguel de Cervantes d'Alcalà
 No hi ha registre tampoc que passés per cap escola, però d'aquest podem dir que almenys en sabia de llegir.

 Francisco Aguilar Piñal, doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat Complutense de Madrid. Membre de la Hispanic Society de Nova York, fundador de l'Associació de Cervantistes i autor de diversos estudis sobre el Quixot, escriu basant-se en la vida.

- En complir els tres anys la seva família es trasllada a Valladolid, on el seu pare,  carregat de deutes, és embargat i empresonat.
- Marxen els Cervantes a Còrdova i més tard a Sevilla.
- En la seva adolescència i joventut Alcalà, Còrdova, una altra vegada Alcalà, de nou Córdoba, i per fi Sevilla. Canvis de domicili i sense possibilitat d'accés a una biblioteca pública, perquè eren llavors inexistents, i molt menys a cap de les privades.
- Ens diu també que als seus vint anys, a Madrid, hi ha a la Cort un tal Miguel de Cervantes que rep classes, de llatí durant uns mesos. Si aquest fou ell, aquests van ser tots els seus estudis, diguem-ne "acadèmics"
- 1569 va haver de fugir a Roma, assetjat per la Justícia.
- Segons la historiografia oficial va ser-hi cinc anys pres a Alger.
- També ens diu Francisco Aguilar, que dóna amb els seus ossos en la presó per malversació de fons, en quatre ocasions: 1588, 1592, 1594 i 1597.
- I jo afegeixo el 1605 per la mort de Gaspar d'Ezpeleta.
Tot un perla, vaja!

 I fent-se ressò del què va dir Alfredo Alvar al seu Cervantes, Francisco Aguilar, ens diu que "La seva va ser un desastre de vida"

 I afegeix:
 "Si el nostre Miguel de Cervantes fos realment l'autor de la novel·la, caldria afegir-hi al merescut títol de "Príncep dels Enginys Espanyols", el no menys honrós de "Senyor dels miracles". Perquè miracle, i no petit, és conservar en la memòria els noms de tots els personatges que cita, sense tenir biblioteca pròpia, ni taula de treball, ni armari per a guardar els seus manuscrits, sense reals per a comprar tant de paper, ploma i tinta, sense uns mesos de tranquil·litat per a escriure, sempre d'aquí cap allà, entre espadatxins, truans i mosses de partit." (prostitutes, actualment)

 Perquè vegis del que parlem Aleix, Armando Cotarelo, que compilà les lectures de Cervantes, ens diu que sumen 429 títols.

 "Miguel de Unamuno va mantenir que a Cervantes el Quixot li havia sortit com el ruc va fer sonar la flauta, de xiripa." Home! de xiripa tu no utilitzes referències de 429 títols. Ha d'haver-hi quelcom més.

 Conclusió: el William Shakespeare de Stratford oficial, no en tenia els coneixements per fer les obres que se l'imputen i el Miguel de Cervantes d'Alcalà oficial, ni els coneixements ni els mitjans econòmics per fer-les.

 Ells van ser els dos testaferros de l'autor, són dues persones que van existir de debò, que va conèixer, va triar, i fins i tot foren amics seus i passen per ser els autors oficials de les obres, però que no van escriure res i segons consta a les seves partides de baptisme es deien realment Shakspeare, sense la primera E i Carvantes amb A, i que per casualitat o no xifren maçònicament amb Servent, com si foren dos personatges més creats per ell.

 Perquè vegis la gran diferència entre l'autor real i els seus dos testaferros, aquests són gran part dels amplis coneixements compartits que ens transmet a les obres, fou un:

Dominador dels autors grecs i llatins. Gran coneixedor d'idiomes.
Expert en ciències, física, matemàtiques, astronomia, medicina, música i geografia -coneixia els llocs que surten a les seves obres-
Filòsof, teòleg, jurista -coneixedor de les lleis a Espanya, Anglaterra, França i Itàlia-
Dominador de la mitologia, coneixedor de l'Alcorà. Conseller de saviesa, pedagog. Gran historiador.
Excel·lent llatinista. Un teòric de llenguatge i de la literatura i Gran retòric.
Molt viatjat a Itàlia. Coneix Flandes i la seva realitat sociopolítica. Coneixedor de sistemes polítics divergents, la tàctica militar, la nàutica. Coneixedor dels usos i costums del Reialme i la noblesa tant local com estrangera. Parla del que sabia.

Aquest va ser l'autor de les obres!!

 Esvaïm ara el gran dubte de la doble autoria per un mateix autor de les obres en castellà i anglès:
 Som al segle XXI i ho veiem tot amb la nostra òptica actual, però al final del segle XVI i inicis del XVII que és l'època de la qual parlem les llengües eren en construcció.

 A la corona hispana l'obra de Cervantes fou majoritàriament traduïda del català, els estudis d'en Jordi Bilbeny així ho certifiquen, per això l'accent d'aquestes és català, parlaré, si escau d'això després; però va haver-hi una obra, Les Novel·les Exemplars, que la va fer en castellà i al pròleg al lector, referint-se a aquestes, ell mateix ens diu que és el primer que ha novel·lat en llengua castellana, que tota la resta són traduïdes de llengües estrangeres, i aquestes les va engendrar el seu enginy i les va parir la seva ploma; no entraré en el fet que Les Novel·les Exemplars van sortir el 1613 i el primer Quixot oficial ja havia sortit vuit anys abans, el que és més important per veure l'estat de la llengua és que a les Tasses del llibre un inquisidor l'agraeix que les hagi fet en llegua espanyola perquè la resta no puguin dir que la llengua espanyola és curta en vocables.

 A Anglaterra no estaven pas millor, com he dit abans, l'anglès de l'època era molt germanitzat i a la cort, a més, es parlava el francès; allà no el van traduir, ho va fer ell directament en anglès, i com ho va fer? Agafant paraules i expressions de tots els comtats anglesos, d'Escòcia i Irlanda i les va introduir a les seves obres, és un anglès d'enlloc i de tot arreu.

 I és què som davant d'un autor poliglot amb domini mínim de 9 idiomes: Llatí, grec, hebreu, català, castellà, francès, toscà, portuguès i germànic. Un autor què als quaranta anys ja havia fet de vint a trenta comèdies a la corona hispana i tota la seva obra impresa que ens ha arribat excepte la Galatea és posterior a aquesta edat; les 39 obres de teatre i els tres llibres poètics com Shakespeare i Els dos Quixots, les Novel·les Exemplars, El viatge del Parnàs, Les vuit comèdies i vuit entremesos i El Persiles; com Cervantes.

 Una persona normal utilitza pels volts de 3.500 paraules com vocabulari, un expert en oratòria a la vora de 6.000, ell va utilitzar més de 20.000, tant en anglès com en castellà, Introduint, a més, a prop de 2000 paraules i expressions noves en ambdues llengües. Va ser un constructor d'idiomes.

 Un cop vist això, i vista la gran diferència que hi ha entre l'autor real de les obres i els seus dos testaferros que passen per ser els autors oficials, passem a les proves.

 Les proves que les obres de Shakespeare i Cervantes van ser fetes per la mateixa persona les trobem al seu entorn i a la seva obra, les dades que ara et donaré, com he dit abans, les tinc totes documentades i són basades en:

- Evidències històriques.

- Evidències tècniques fetes per experts de diverses matèries amb les fonts originals.

- Estudis fets pels erudits dels diversos temes tractats.

 Va ser una única persona, va haver-hi un únic autor, dels nostres i de llengua mare catalana, l'alacantí Miquel Sirvent.

 Veiem algunes raons

 

Primer. Va ser una única persona

 Totes les referències contemporànies de l'autor de les obres de Shakespeare ens parlen d'un home sol: Robert Green, Emilia Bassano, Ben Johnson, etc., amb l'autor de les obres de Cervantes passa el mateix; va ser una única persona l'autor, home i cavaller, com veurem després.

Parlem d'aquest.

- L'evidència general més important que ens assenyala que les obres d'en Shakespeare i Cervantes van ser fetes per la mateixa persona la trobem en els amplis coneixements multidisciplinaris compartits, dels quals he fet esment abans, aquest és un punt fortíssim.

 Però hi ha més raons, apuntaré algunes.

- Hi ha evidència històrica que l'autor de les obres de Cervantes va néixer el 1548 i no el 1547 i també que l'edat de l'autor de les obres de Shakespeare no es correspon amb la de l'anglès nascut el 1564, sinó amb la de l'autor de les obres de Cervantes.

- Va ser un autor prolífic, mantenint una freqüència semblant de producció al llarg de la seva carrera. La seva obra en anglès i en castellà, a més, és complementària.
• Del 1581 a 1588, en tornar del captiveri com Cervantes fa 20 o 30 comèdies i la Galatea, en 8 anys.
• Marxa a Anglaterra el 1589 i del 1590 al 1613 com Shakespeare fa 41 obres de teatre i tres llibres de poemes en vint-i-quatre anys.
• Torna a la península Ibèrica i en 4 anys, 1613- 1617 publica pràcticament tota la seva obra impresa com Cervantes: Les Novel·les exemplars, El Viatge del Parnàs i Les vuit Comèdies i vuit entremesos que ja els tenia fets i enllestí el Quixot II i el Persiles.
En els vint-i-tres anys que passa a Anglaterra, sota el nom de Miguel de Cervantes únicament publicà la primera part del Quixot, que en Jordi Bilbeny ja ha demostrat que fou traduït del català, apunta a l'edició perduda de Barcelona i data la publicació d'aquesta el 1595; el 93 i 94 els teatres de Londres romanen tancats per la pesta i va tenir temps per acabar de compondre'l.

- Som parlant d'un jurista, hi ha centenars de llibres i articles en anglès i en castellà que corroboren i analitzen els amplis coneixements reflectits a les seves obres.

 N'hi ha, almenys, dues evidències de què va exercir:

•Una històrica; Nicolás Antón el primer que va escriure sobre Cervantes, el mateix segle XVII, ens diu que va treballar de secretari pel duc d'Alba.
•I una tècnica, el prestigiós grafòleg americà Charles Hamilton demostrà que va estar treballant els anys 1593 i 94, quan els teatres romanen tancats per la pesta com a escrivent, un notari actualment, per Francis Bacon.

 Doncs bé tant per exercir de secretari del Duc com d'escrivent era necessària la formació jurídica.

 Tots en funció de la nostra formació en tenim una percepció particular del món, no és el mateix com ho pot percebre un economista, un psicòleg o un jurista per exemple. L'assimilació i integració d'aquests amplis coneixements jurídics aplicats el porten a fer metàfores amb termes o procediments jurídics fora de context, com fer cartes d'amor incorporant termes legals per exemple.

 A més està l'evidència de la baixa consideració que en tenia pels professionals que l'exercien.

 És a dir, som davant d'una persona amb àmplia formació jurídica, a la qual la interiorització d'aquests coneixements el van fer crear metàfores amb termes o procediments jurídics fora de context i que, encara que va exercir-ne, en tenia un concepte molt baix dels professionals que s'hi dedicaven.

- Fou un italianòfil. L'autor de les obres de Cervantes va ser-hi un mínim de tres anys a Itàlia i un màxim de set en funció de si va ser captiu a Alger vuit anys i mig o cinc. Va recórrer en aquest temps tota la península Itàlica.

• Roma va ser molt important per ell, és la ciutat on es refugia amb el cardenal Acquaviva, fugint de la justícia de Felip Habsburg.
• Sicília i les seves illes també van ser rellevants, és d'on partia el domini marí de la Mediterrània.
• Venècia el va captivar, fa que el Licenciado Vidriera romaní en ella un mes.
• Nàpols com capital de l'imperi a Itàlia també li va agradar, però no el va impactar com les altres.

 I és clar que tot aquest temps absorbint els usos, costums, paisatges, poblacions, cultura i gastronomia de tota la península Itàlica s'ha de veure reflectit a les seves obres. Evidentment, Itàlia surt com a referència o com lloc on es desenvolupa l'acció literària a totes les seves obres, des de la Galatea, al Persiles passant pel teatre, el Viatge del Parnàs, Les Novel·les Exemplars i el Quixot.

 El William de Stratford oficial no va sortir mai d'Anglaterra, amb la qual cosa l'interès que ell podria tenir per Itàlia és relatiu. Però com que va ser un testaferro de l'autor real que fou en Miquel Sirvent que sí que va viure-hi, algun rastre pot-ser d'Itàlia ha quedat a les seves obres en anglès. Vegem-ho:
De les 41 obres de teatre que va fer com Shakespeare ens n'han arribat 39, a aquestes hem d'afegir-hi 3 llibres en vers, total 42 obres.
Doncs bé, va ambientar a Itàlia total o parcialment 19 de les obres, a les quals hem d'afegir altres 19 on surt Itàlia com a referència: ciutats, llocs, aspectes culturals, origen dels personatges, lleis, gastronomia, etc. Total a 38 de les 42 obres que es conserven surt Itàlia això és al 90% de la seva obra.

  I on les va ambientar?
- A Roma on va viure treballant pel cardenal Acquaviva ambientà totalment o parcialment 11 de les 42 obres i com a referència surt a 18 més, això són el 69% de les obres.
- A Sicília, lloc de control militar de la Mediterrània va ambientar 4 obres sortint com a referència a altres 6. Paga la pena recordar que Sicília feia tres segles que era catalana i ho seria dos segles més.
- A Venècia, ciutat que el va encantar ambienta totalment o parcialment 3 de les seves obres, i la fa sortir com a referència a altres 20, això és el 54% de la seva producció.
A altres ciutats d'Itàlia com Verona, a tocar de Venècia, ambientà dues obres i a altres una.

 I el més important no és tan sols que ambientés aquesta quantitat d'obres a Itàlia, és quantitat de detalls que transmet d'ella com demostrà entre d'altres en Mauricio Macri.

- Una altra raó és la coneixença què en té de la gestió de la negociació de les obres amb els autors i el món intrínsec del teatre. A Anglaterra va ser el mànager de la companyia.

- Com he dit abans fou un poliglot.

- Molts erudits ens parlen del seu catolicisme recusant o pagà i altres afirmen directament que no creu que Crist sigui Déu.

- Va ser maçó.

- De sexualitat indefinida; un heterosexual amb pinzellades homosexuals.

- I amb la mateixa grafologia. Les signatures i els textos que va escriure en anglès i en castellà van ser fets per la mateixa mà.

  

 I com he dit abans tot corroborat.

 Hem vist fins ara que som davant la mateixa persona, veiem ara com també

 

Va haver-hi un únic autor

 El primer que hem de tenir en clar és que som principalment davant d'un dramaturg. Cervantes ens diu que va fer entre vint i trenta comèdies i a més va tenir èxit com a dramaturg com així ho manifesten entre altres: Juan Antonio Cabezas, José Montero, president de l'Associació de cervantistes o Javier Campos. Deixa el 1588 d'escriure com Cervantes, als 40 anys, havent-hi triomfat a l'imperi dominant de l'època i el 1589 apareix a Anglaterra com a dramaturg i partícip dels beneficis de la companyia dels Burbage, el 1590 fa la trilogia de Henry VI, les dues primeres parts fetes amb Christopher Marlowe el principal dramaturg anglès del moment. Va arribar sobre catifa vermella. Va tenir èxit també a Anglaterra fent 41 obres de teatre en vint-i-quatre anys i en tornar a la península Ibèrica publica en quatre anys, entre les altres obres, Les Vuit comèdies i Vuit entremesos, que no el deixen representar.

 Som dins d'un context històric el qual es caracteritza per l'enfrontament entre que les dues corones, El Shakespeare oficial no va sortir mai d'Anglaterra i el Cervantes oficial no va trepitjar-la mai, de fet tots els erudits hi són d'acord en el fet que no solament no va llegir mai a l'anglès, sinó que fins i tot que no en sabia res de la seva existència. Tot i això, com va ser un sol home qui va escriure les obres, ens ha deixat prou rastres comuns a aquestes que així ens ho indiquen:

- Hi ha un munt d'expressions comunes a les seves obres com són: una oreneta no fa estiu, un ocell a la mà val dos a l'arbust, les comparacions són odioses o les parets tenen orelles què es mantenen avui dia en castellà i anglès. Com se les van transmetre el William i el Miguel oficials?, per telepatia? I si és així en quin idioma?

- Com hem dit abans som davant d'una persona poliglota amb domini mínim de 9 idiomes: Llatí, grec, hebreu, català, castellà, francès, toscà, portuguès i germànic; què va ser un constructor d'idiomes i un innovador utilitzant més de 20.000 paraules i expressions en ambdues llengües i introduint més de 2.000 noves en ambdues llengües també.

- Encara i ser un innovador i constructor, en ser bàsicament traduïda la seva obra en castellà i no ser de llengua mare anglesa va cometre moltes incorreccions a l'anglès i al castellà, això ho han denunciat un bon nombre d'erudits al llarg dels segles.

- Tant en castellà com a l'anglès ens diu que mai va rectificar ni una línia. Encara que Ben Johnson escriu que n'hauria d'haver rectificat mil.

- Una altra característica comuna és la genial barreja de gèneres que es dóna dins de les seves obres.

- Era molt conscient de la seva qualitat i transcendència.

- Harold Bloom, La Casa de Shakespeare, Mario Campuzano o Angel Valbuena entre molts altres el consideren el precursor de la psicoanàlisi. Va detectar les patologies, literaturitzant-les i dramatitzant-les. En Freud ho va llegir i li va donar solució, emprant per això el sistema de relació amb els pacients que va extreure del Coloquio de los Perros de Cervantes i que va desenvolupar durant més de deu anys amb el seu amic Silberstein. La frase preferida d'en Freud és d'un diàleg de Hamlet amb Horacio on és mostra també aquest tipus de relació.

- José Manuel González de la Universitat d'Alacant a Lo filosófico como interés radical compartido por Cervantes y Shakespeare. Diu de tots dos que:

 Ens conviden a qüestionar-nos el que som i vivim; què pensen que no hi ha certeses ni conclusions definitives; que la vida, es converteix per a ells en ombra errant, mancada de tot significat; què presenten l'existència humana com si fos un escenari. Però assenyala que per a ells Els somnis són una font privilegiada d'il·lusió i fantasia.

 I Finalment ens diu que a (A Prospero i don Quixot) actuar, com somiar, els ha possibilitat un major coneixement de si mateixos i del que els envolta i que tots dos pensen que un demà millor serà possible.

- Entre 1598 i 1602 els estudiants d'Oxford fan una Trilogia classificant als poetes entre bons i dolents, en Shakespeare surt citat 95 vegades. El 1614 en tornar d'Anglaterra En Sirvent-Cervantes publicà una obra en vers on distingeix també els poetes bons dels dolents. Els títols de la trilogia on els oxfordians ho fan amb ell i amb la resta de poetes anglesos són: The Pilgrimage to Parnassus, The Return from Parnassus, The Return from Parnassus: Or the Scourge of Simony. L'obra on ho fa ell amb els poetes hispans en tornar és Al Viaje del Parnaso.

 I per tancar aquest apartat et donaré ara la raó que m'ha portat més de temps corroborar-la, van més de dos anys fent recerca, no exclusiva però sí prioritària.

- Va ser un metautor, fou el precursor en utilitzar aquestes tècniques que són adreçades a apropar i ficar l'espectador dins l'obra teatral o la novel·la, el Quixot és considerat una metaovel·la. Al teatre van ser introduïdes per ell a l'època, a la corona hispana, abans que foren emprades a Anglaterra, i l'acompanyaran durant tota la seva carrera fins a la fi. Molts erudits han trobat correlacions dins del seu metateatre i amb aquest i la prosa com la Pilar Jodar, la Isabel Moreno Garcia, la Marcela Beatriz Sosa o en Jesús G. Maestro.

 Si hi ha una tècnica estel dins del metateatre, aquesta és sense dubtes, el teatre dins del teatre, que es produeix quan hi ha una representació teatralitzada endins de l'obra pels personatges de l'obra marc i altres d'aquesta fan d'espectadors. Recorda, Aleix, l'obra de teatre que es representa davant el rei a Hamlet.

 La utilització d'aquesta tècnica la fa a les obres teatrals: Treballs d'amor perduts, Heny IV primera part, Somni d'una nit de mitjan estiu i Hamlet, signades com Shakespeare i al Retaule de les meravelles, als Banys d'Alger i a l'Entretinguda, obres teatrals que signa com Cervantes i també es dóna al Retaule de Maese Pedro dins del Quixot II.

 Doncs bé en la utilització d'aquesta tècnica fa ús d'un recurs diferencial únic, que em fa poder reafirmar que som davant del mateix autor.

 Sempre que hi ha una representació teatralitzada endins de l'obra -una obra de teatre dins, teatre dins del teatre- aquesta representació mai arriba a finalitzar, sempre hi ha un factor extern que ho impedeix, això es dóna a totes les obres de teatre signades com Shakespeare i com Cervantes que utilitzen aquesta tècnica i al Retaule de Maese Pedro, teatre dins la novel·la, al Quixot II.

 Els factors externs que fan aturar les obres són:
- A Love's Labour's Lost, és l'arribada de l'emissari reial comunicant la mort a la princesa del seu pare, el rei de França.
- A Los baños de Argel, és l'arribada al teatre d'un cristià ferit.
- A Henry IV, Part 1, és l'arribada del Xèrif
- A El Retablo de las maravillas, és l'arribada de l'agutzil.
- A Midsummer Night's Dream, és el Duc que no deixa que es faci l'epíleg i a l'assaig de l'obra, aquesta s'atura en aparèixer Nick Bottom metamorfosejat amb el cap d'un ase.
- A La entretenida, és el desmai de la senyora en creure's que la ficció representada és real.
- A Hamlet, és la reacció airada del rei en veure's desemmascarat per la ficció.
- A El Retablo de Maese Pedro, Don Quixot en creure's la ficció de la representació de titelles s'ho carrega tot.

 I tingues en compte Aleix, que les obres de teatre de Cervantes on fa ús d'aquest recurs, no li van deixar representar, es van compondre, es van imprimir i van anar directament al calaix.

 Per ser el precursor, pel significat disruptiu amb l'obra marc que pot arribar a tenir l'obra emmarcada, per la freqüència d'ús que li dóna, per ser el desenvolupador màxim d'aquestes tècniques i per totes les connexions que han trobat els erudits en la utilització dels recursos metateatrals a les obres de Shakespeare i Cervantes, ja veiem que amb molta probabilitat som davant del mateix autor.

 Però si a més afegim les moltíssimes connexions que hi ha entre les obres on surt el recurs metateatral per excel·lència, el teatre dins del teatre.

 I ho rematem tot amb el segell d'autor de la no finalització de l'obra emmarcada degut a un factor extern a aquesta.

 Es fa molt difícil d'acceptar que no som davant del mateix autor.

 La no finalització de l'obra emmarcada a causa d'un factor extern que ho impedeix és un altre segell d'autor únic, que em fa poder afirmar categòricament que som davant del mateix autor.
 

I aquest autor fou.

Dels nostres i de llengua mare catalana.

 Hi ha moltes dades que ens indiquen que l'autor fou originari de les nostres terres, les lloances que fa a les que signa com Cervantes de tots nosaltres, de les nostres ciutats, dels costums i de la nostra llengua, el català; la coneixença que mostra de Catalunya, de València, de l'Aragó; així com l'admiració que mostra i coneixements que en té de fets i de personatges històrics contemporanis seus com és en Perot Roca Guinarda, Perot lo lladre, que com ell va arribar a un pacte amb la monarquia enrolant-se ell i els seus a l'exèrcit a Itàlia a canvi de saldar el seu deute amb la justícia. Són molts els articles i estudis que s'han fet d'aquest tema encapçalats pels d'En Jordi Bilbeny.

 Quant a les que signa com Shakespeare, com havien vist també amb les Cervantes, són les lloances, els elogis, les referències i ambientacions que en fa a les seves obres de les terres italianes, gran part eren nostres; a la partició dels regnes a les cortes de Toro de 1505, tot el Regne de Nàpols i Sicília com els d'ultramar, foren assignats a Ferran, dit abans el catòlic, però ja sense Isabel, i no a Juana de Castella, a aquella època amb el Milanesat incorporat també. I a més surt també el Rosselló, que fins a mitjan segle XVII formà part de la nostra terra i com territori fundador a més. Alguns han anomenat a Shakespeare el Sicilià, per la quantitat d'obres, sobretot, que ambientà, paga la pena recordar que Sicília feia més de tres-cents anys que era catalana i encara ho seria més de dos segles. L'única referència és Don Armado un personatge noble castellà i quixotesc 100%, com fa esment estranyat l'Isaac Asimov, perquè surt a treballs d'amor perduts i el va crear el 1592 i el primer Quixot oficial no sortirà fins al 1605.

 Parlem ara d'EL TIRANT LO BLACH.

 A l'inici d'aquesta entrevista t'he comentat que en el seu moment vaig veure que quadraven maçònicament, per casualitat o no, el nom de l'autor Johanot amb el del Tirant. Veiem quina consideració en tenia en Miquel Sirvent d'aquesta obra.

- Al Quixot el nostre autor considera el Tirant lo Blanch com "el millor llibre del món" i en dir al famós passatge de la crema de llibres que El que lo compuso, és a dir Johanot Martorrell, quòrum total entre els erudits, no va fer tantes nassejades "d'indústria", és a dir en fer-lo, demostra que coneixia l'original del Tirant en català, perquè el Tirant que són veient és la traducció en castellà del 1511, i surt en format llibre de cavalleries quan el Tirant no ho era perquè mai ho ha estat, és un llibre de cavallers o cavalleresc, com ben bé assenyalen Martín de Riquer o Rafael M. Mérida Jiménez, és totalment realista.

 I és per això que en veure el cura el "millor llibre del món" transformat en castellà en un vulgar llibre de cavalleries com els que eren cremant no pugui sinó exclamar;
"¡Válame Dios! —dijo el cura, dando una gran voz—. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco!"

 Per cert, aquesta traducció del Tirant al castellà surt sense posar l'idioma del qual ha estat traduït, sense posar el nom de l'autor i amb una dedicatòria interior a la reina Isabel, si no s'hagués trobat l'original català al segle XIX, seria encara un clàssic castellà.

 A Anglaterra introdueix la trama del Tirant original, quan és a Constantinoble, a Molt soroll per no res, Joaquim Anyó i Oliver ens mostra:

 Coincidències dels personatges, alguns d'exemples:

• (Montsalvat, «engendrat en la mala planeta de Saturnus» i seguidor del duc de Macedònia [c. CXXIV]). 

• CONRADE. «Born under Saturnus» (1, III, 8) i «associate of» Don John.

 L'únic personatge de Shakespeare nascut amb tan desgraciada estrela.                                                                                                              

• (Diafebus de Muntalt, cosí i principal amic de Tirant, enamorat de la cosina de Carmesina 

• BENEDICK. «Signor Mountanto» Principal amic, enamorat de la cosina de Hero).«Signor Mountanto».

L'explicació que solen donar els editors és que es tracta d'un terme d'esgrima.                                                                                                                              

 També ressenyà els ecos textuals que es donen a les mateixes situacions, per exemple:

• Quan l'emperador, divertit per Plaerdemavida, afirma: «e com cau en grat al meu esperit les coses que en diu!» (c. CCXX). 

• Quan Beatrice ja se n'ha anat que Don Pedro exclama: «By my troth, a pleasant-spirited lady» (2, I, 258).

 La traducció castellana va per lliure: «cómo me agrada quanto dize».  

• Un altre. El Tirant parla dels enamorats amb les paraules folls, amau i burla Benedit ho fa amb fool, love i scorn. En cap altra obra de Shakespeare no trobem relacionades fool, love i scorn.

• O la Carta que escriu Estefania amb les paraules agenollada, meu cor, arranque los cabells, plorar, pregant, gemecant. I la carta que diu que esquinça Beatrice amb les paraules: upon her knees, heart, tears her hair, weeps, prays, sobs.

 Això sembla quasi un copia i enganxa.                                                                                                                                      
 Anyó i Oliver també assenyala errors de concepte, comesos per l'autor, que surten al primer quarto i al primer foli provinents del Tirant com el tractament de princesa que se li dóna a Hero, quan és filla de governador i no li correspon, i que, en canvi, si li correspon i ho és la Princesa Carmesina al Tirant, filla de l'emperador.

  Està clar que com fou originari de parla catalana, la nostra llengua ha d'haver deixat rastre a la seva obra:
 Respecte a les que signa com Cervantes. En Jordi Bilbeny, que fa més de 20 anys que s'hi dedica, va trobar un munt de paraules i expressions d'origen català a les primeres  edicions en castellà dels dos Quixots, del primer per exemple:

 Algunes paraules què va trobar i que eren inexistents en castellà abans que Ferran, dit el catòlic, la guanyes al rei de Portugal són:

• fenestras, en català finestres, en castellà hauria d'haver estat ventanas.
• morrión, en català morrió, en castellà hauria d'haver estat bozal.
• Bacallao, en català bacallà, en castellà hauria d'haver estat bacalao.
• O fanales, en català fanals, en castellà hauria d'haver estat farolas.

  Expressions sense sentit en castellà en ser traduïdes directament del català:

• "yendo con la vela tendida de alto baja" en català anant amb la vela estesa de dalt a baix en castellà hauria d'haver estat yendo con la vela tendida de arriba a abajo i no yendo con la vela tendida de alto baja.

• O un altra "hizo del ojo a los compañeros" en català fer l'ullet o fer l'ull als companys en castellà hauria d'haver estat guiñó el ojo a los compañeros, no hacerles el ojo!!

 Hi Ha paraules morfològicament amb una forma en català tenint més d'un significat, però que en castellà en tenen diverses formes una per cada significat i que són traduïdes a malament.

 Per exemple:
 "aunque lloviesse Dios Reynos sobre la tierra, ninguno assentaria bien sobre la cabeça de MariGutierrez"
Cap VII, Quixot I.

 "aunque lloviesse Dios Reynos"!! "Dios Reynos"!! Aquesta expressió no en té cap sentit, és inexistent en castellà abans del Quixot i no ha tingut continuïtat en castellà posteriorment; i era inexistent i no ha tingut continuïtat perquè és un error de traducció. En català la paraula Déu en té més d'un significat i en castellà s'escriuen diferent, en aquest cas han confós Diós per Diez, substituïm la traducció incorrecta i la frase cobra tot el sentit:

 "aunque lloviesse Diez Reynos sobre la tierra, ninguno assentaria bién sobre la cabeça de Mari Gutierrez"

 Expressions, com el no-res emfàtic català, que en ser traduït pel no nada, fins i tot arriba a canviar el sentit de la frase o jocs de paraules que no en tenen cap sentit en castellà i que si ho tenen en català com el que fa amb hilo i Fili.

 Hilo i Fili, aquestes paraules no es poden confondre en castellà!

 El text és aquest:
 El Quixot recita un poema amb la següent estrofa enmig:

 Si digo que sois vos, Fili, no acierto, que tanto mal en tanto bien no cabe ni me viene del cielo esta ruina.

 I Sancho respon:

 Por essa troba, dixo Sancho, no se puede saber nada, si ya no es que por esse hilo que està ahí se saque el ovillo de todo. Que hilo està aqui, dixo don Quixote? Pareceme, dixo Sancho, que vuestra merced nombrò ahí hilo. No dije sino Fili, respondio Don Quixote.

 En castellà no en té cap sentit confondre Hilo amb fili, però si tenim en compte que en català hilo s'escriu fil, traduïm-lo i gaudim del joc de paraules del mestre:

 Per aquesta troba, digué Sancho, no es pot saber res, si ja no és que per aquest fil que és aquí es tregui el cabdell de tot. Que fil és aquí, va dir el Quixot? Em sembla, digué Sancho, que la vostra mercè va nomenar aquí fil. No vaig dir si no Fili, va respondre El Quixot.

 En català té sentit aquest joc de paraules, és melòdic i en té finesa que en dirien els italians, en traduir-lo al castellà perd tota la màgia i simplement no ho entenen.

 Quant a les obres que signà com Shakespeare, en el seu moment vaig fer una petita anàlisi de 200 de les més de 2000 paraules i expressions impreses per primera vegada a l'anglès amb ell, cada paraula va passar un filtre de 7 diccionaris i dos etimològics, la idea era obtenir resultats prou concloents, com havien estat els grafològics que havia fet jo primer, per passar després tota la documentació als filòlegs, la de les paraules i expressions impreses per primera vegada amb Shakespeare i altres perquè en fessin l'anàlisi, avui dia no m'he sortit i encara no el tinc fet. Ara et donaré unes paraules i expressions que sí que en tinc corroborades i també el resultat del meu estudi.

 De les 200 paraules que vaig analitzar 10 són morfològicament idèntiques al català i diferents de la resta de llengües influents a l'època: l'alemany, l'anglès de llavors era molt germanitzat; al francès, idioma de la cort; al llatí, idioma dels tractats internacionals i els estudis superiors; al castellà, llengua de l'imperi dominant; a l'italià, al portuguès i al grec. Altres 6 són morfològicament més semblants al català que a la resta de llengües i a aquestes hauríem d'afegir-hi les que són idèntiques a altres idiomes, sobretot al francès. Podem estar parlant pel cap baix d'entre un 12 i un 15%.

 Les paraules que sí que en tinc corroborades són:

• Albada, que surt impresa per primera vegada a l'anglès al Rei Lear el 1608 i anteriorment al Promus fet en col·laboració amb Francis Bacon, que no surt imprès fins al segle XVIII. És una paraula que no ha tingut continuïtat a la llengua anglesa. L'equivalent en ús en castellà a l'època fou alborada.

 • Genet, cavall petit detectat per en Francisco Calero, catedràtic emèrit en clàssiques.

 • Bombarda, detectada per en Calero, i molt abans com paraula catalana pel Manel Capdevila.

  Però a mi les que més m'agraden són les dels Sonnets, perquè aquests no són ficció, van ser fets en primera persona per l'autor, adreçats a un nano jove i a una dona. En Thomas Eliot digué d'aquests que foren fets per un estranger, en una llengua estrangera que mai es podran entendre i el fet és que per cada línia dels sonets empren dos o tres, mínim, per explicar que vol dir.

 Doncs bé als sonets 59 i 55 ens trobem amb la paraula record:

 Sonet 59. O, that record could with a backward look

 Els mateixos anglesos ens diuen que hem d'interpretar aquest record, que per ells vol dir registre, com "memory", alguna cosa que tu recordes, i que pel diccionari de Cambridge, per exemple, la traducció al català de record en aquest sentit és el nostre record.

 Traduïm el sonet 59. O, that record could with a backward look. O, pot aquest record amb una mirada enrere.

 El mateix ens trobem en el sonet 55. The living record of your memory, tornen a fer esment que el seu significat vol dir memory.

 No crec que hagin de fer servir tres línies, Aleix, perquè entenguis que ens va voler dir amb The living record of your memory. El record viu o vivent de la teva memòria.

 Doncs bé.

 Aquest record, en el nostre sentit de record, no és pas un error de traducció, és un error de concepte fet pel mateix autor.

 Aquest record en el nostre sentit de record és morfològicament idèntic al català i diferent de la resta de llengües: Alemany, Francès, llatí, Castellà, Italià, portuguès i grec.

 Aquest record en el nostre sentit de record i no en el seu de registre solament el pot posar algú que en tingui com llengua mare el català.

 

En Francis Carr al seu Who wrote Don Quixote, indicà com una de les expressions comunes en les dues llengües "No es oro todo lo que reluce", però la primera vegada utilitza aquesta expressió en castellà surt com "no es oro todo lo que luce", és evident que el luce no és el mateix que reluce, falta l'efecte lumínic que en té reluce i és clar que som davant d'un error de traducció. La resposta d'on ve aquest error la trobem a la traducció al castellà del Tirant lo Blanc el 1511 on surt l'expressió "todo lo que luze no es oro", és el mateix error, anem a l'original del Tirant Lo Blanch i trobem d'on bé, l'expressió surt com "Tot el que lluu no és or", la paraula lluu és mal traduïda, s'havia d'haver posat com brilla o reluce donant-li l'efecte lumínic que lluu en té i luce no.

 En Sirvent va agafar el mateix format que al Tirant i va introduir per primera vegada aquesta expressió a l'anglès, al Mercader de Venècia, fent-lo correctament i donant-li l'efecte lluminós que en té lluu: All that glisters is not gold.

 Un altre eco textual a afegir-hi als trobats per Joaquim Anyó i Oliver. 

Parlem ara de Miquel Sirvent

 En Miquel Sirvent ens estimava, les lloances que fa de nosaltres i de la nostra Terra, la coneixença en tots els àmbits i estima que transmet pel Principat de Catalunya i Barcelona en particular; de València, on lloa la nostra llengua comparable únicament amb la portuguesa, de la ciutat de València diu que és la ciutat més bonica del món, on té amics i on es prepara amb mercaders valencians el seu rescat, intervenint el Virrei de València en aquestes gestions.

 En Jordi Bilbeny cercant en Miquel Sirvent va trobar-ne a Alacant en Joan Miquel Servent, que encaixa amb l'autor tant per antecedents, com per relacions familiars i al dietari de la seva ciutat ens diu que ha "florit" a les armes, però florit era un terme que solament s'emprava per als artistes que en tenien èxit.  

 I és que els lligams que hi ha amb l'actual província d'Alacant i dins d'aquesta el Marquesat de Dénia són importants:

- Desembarca a Dénia en tornar del captiveri, desplaçant-se després a València.

- Al Viatge del Parnàs, autobiografia no oficial, diu que arriba a la seva pàtria en veure les costes de Dénia. Llavors la pàtria es considerava a la pàtria xica, on havies nascut.

- En Lope Vega plagiant a Los cautivos de Argel El Trato de Argel de Cervantes, encara que ambientà l'obra a l'època que va ser-hi captiu, trenca la unitat de temps i fingeix que es veuen des d'Argel els focs d'artifici al castell de Dénia fets pels esponsals que se celebraren entre Felip III de Castella i la princesa Margarida, amb el Marquès de Dénia com amfitrió.

- Pep Comajuncosa ens diu que "Al Persiles arriben al Regne de València i és en aquest punt on es produeix la segona trobada. Carlos Romero Muñoz, situa el lloc a la comarca de la Marina" Les comarques de la Marina actuals a Alacant es corresponen amb l'antic marquesat de Dénia.

- Segons va exposar en Joanjo Albinyana. L'escut d'armes d'En Shakespeare, que ell mateix va dissenyar, és com els dels Sandoval, marquesos de Dénia, amb una llança endins. Aquest format d'escut amb franja obliqua endins és habitual a Alacant.

- Bernardo de Sandoval, Inquisidor reial, és el seu protector i segons algunes ressenyes havia estat també Marqués de Dénia.

-Nicolás Antonio al segle XVII diu que va escriure el Quixot en contra del nebot de Bernardo de Sandoval, Francisco de Sandoval y Rojas, titular del Marquesat de Dénia i vàlid de Felip III de Castella, que era enfrontat amb el seu oncle Bernardo.

- El port d'Alacant és el triat com el de sortida del Captivo, presumpte Cervantes segons els erudits. A banda de ser anomenat el port d'Alacant implícita i explícitament a altres obres.

- La queixada, a les comarques alacantines, es continua anomenant avui dia Quixada, que és d'on, per boca del narrador, escriu gràficament l'autor que ve el nom de Quixot. De queix a quix i de quix a Quixot. 100% alacantí.

- El cognom Sirvent és un cognom, encara avui dia, molt estès per totes les comarques alacantines. 

 

  Darrere els dos, és Miquel Servent. Quina confiança tens en aquesta afirmació. Ha de ser necessàriament aquest Miquel Servent o podria ser per exemple algú al voltant de la mateixa família?

 En tinc prou confiança en els estudis d'en Jordi Bilbeny, que fa més de 20 anys que s'hi dedica.
 Cercant en Miquel Sirvent, nom artístic en català de l'autor, va trobar en Joan Miquel Servent de Xixona.

 Però el cert que a mi em surt un lligam molt fort entre l'autor, Dénia, Alacant i els Sandoval, que foren els marquesos de Dénia.

 La clau rau a saber qui va ser de debò aquest Miquel Sirvent.

 I si n'estàs segur, no hauria de ser el pas següent, fer la biografia de Miquel Sirvent?

 No, primer n'hi haurà un nou llibre.

 El primer llibre va ser fet per donar a conèixer el tema del xifratge i les connexions que havia trobat entre tots dos. Per fer-ne això havia d'explicar abans els antecedents històrics que es donen perquè això sigui així.

 És per això que vaig fer la primera i la segona part del llibre explicant i documentant la falsificació patida a la nostra història i la gran traducció feta de quasi tot el segle d'or d'autors valencians principalment al castellà.

 Al segon llibre mostraré unes petites pinzellades de l'entorn contemporani que va propiciar que es pogués donar el cas de la mateixa autoria.

 Parlarem de l'impossibilitat que cap altre candidat a ser l'autor ho pogués ser, inclosos el Miguel de Cervantes i el William Shakespeare, els oficials.

 I exposaré les evidències i raons que em porten a afirmar que va haver-hi un únic home, que va ser l'autor, que fou de llengua mare catalana i que aquest fou Miquel Sirvent.

 Després ja l'anirem a cercar.

Com aniria la biografia de Miquel Sirvent explicada en 3 minuts?

 És complicat parlar de la seva vida, la informació que tenim és la que és, de fet és generalitzat quan parlem d'alguns personatges que hi hagi punts foscos o directament sense cap documentació.

 Passa amb Colom, però també amb el Cervantes o el Shakespeare oficials, que encara que l'autor ens hi hagi de deixat constància de la seva amplíssima formació i coneixements, no hi ha registres que aquests dos passessin per l'escola. D'en Miguel d'Alcalà almenys sabem que en sabia de llegir i quelcom de llatí, però en William de Stratford està clar que no; quan van fer-me l'anàlisi grafològica, van dir-me literalment que aquest tipus no sabia fer la O amb un canut.

 En fi, faré un esbós biogràfic basant-me en la minsa informació aportada pel mateix autor i la dels seus contemporanis i basant-me també en la documentació aportada i els estudis fets pels erudits; amb tot això i un cop corroborades també certes de les seves dades i certes evidències històriques amb el xifratge maçònic, els detalls biogràfics que et puc donar són aquests:

- Va nàixer el 1548 a les comarques de l'actual Alacant.
- Fa la formació bàsica als jesuïtes, aquests en tenien una posició rellevant a la maçoneria, destacant en gramàtica, i cursà estudis "universitaris" en lleis.
- Fa un Break als estudis per anar-hi a Itàlia per mar amb Fadrique, futur Duc d'alba, sortint des de Cartagena, fa un recorregut ociós-cultural per les principals ciutats mediterrànies de la península Itàlica, per Sicília i Venècia.
- Marxa a Flandes amb Fadrique.
- Torna es llicencià en lleis, té problemes amb la justícia i marxa per terra amb el Cardenal Acquaviva fins a Roma, ciutat sota domini papal i uns dels pocs territoris fora del domini de Felip II de Castella, torna a voltar Itàlia amb el cardenal.
- Es queda a Itàlia com militar per saldar el deute amb la justícia.
- És captiu a Alger.
- En tornar, l'any 1580, arriba a Dénia i es desplaça a València on participa a un judici en català, hi ha evidència històrica en aquest què fou cavaller.
- Estrena La Numància i el Trato d'argel.
- Entre els anys 1582-1585 fa de secretari del duc d'Alba, compaginant-lo amb la tasca ociosa de dramaturg.
- El 1585 pública la Galatea
- Fins al 1588 continua fent de dramaturg i triomfa.                                                                                     - Marxa a Anglaterra el 1589, deixant vint o trenta comèdies fetes, La Galatea, una filla a Castella i un fill a Itàlia; en arribar el trobem en contacte amb el seu cercle a blackfriants, centre maçònic, entrant a la companyia de teatre dels Burbage directament com a dramaturg i partícip dels beneficis.
- El 1590 fa les seves primeres obres a Anglaterra: la trilogia de Henry VI, les dues primeres parts fetes amb Cristopher Marlowe el millor dramaturg anglès del moment.
- El 1591 fa els primers 18 Sonnets dedicats a Henry Wriothcesly, pel seu 18 aniversari i aquest esdevindrà el seu protector i "amic".
- El 1592 surt a Treballs d'amor perduts, don Armado, un personatge, noble castellà, 100% quixotesc, com assenyala estranyat i confós l'Isaac Asimov, el Quixot encara no s'havia creat.
- El 93-94 quan els teatres romanen tancats per la pesta, torna a la península per declarar a favor del seu amic Tomàs Gutiérrez; en tornar a Anglaterra li dedica dues obres en vers a Henry Whriothcesly i Emilia Bassano diu que tots dos van tractar de seduir-la. Col·labora com a escrivent i en la redacció del Promus, una mena de Corpus lingüístic per l'anglès, amb Francis Bacon i va tenir temps per acabar de compondre el Quixot, que sortiria publicat a Barcelona l'any següent.
- El 1595 és fet soci i director de la companyia anomenada llavors Lord Chamberlain Men.
- El 1598, any que traspassà Felipe II de Castella, surt per primera vegada el seu nom a portada a un munt d'obres, la primera a Treballs d'amor perduts, la de Don Armado, i surt com Shakespere, sense la segona "a" fent-lo quadrar gràficament amb Sirvent, la resta d'obres que surten aquest any porten el format Shake-speare amb un guió en mig, l'ús del qual feien els autors a l'època per indicar que era un pseudònim. Viatja pels funerals a Sevilla.
- El 1601-1605 estrena els seus grans drames: Hamlet, Macbeth, Otello i el Rei Lear. Amb els personatges embogits com recurs.
- el 1603 la companyia és anomenada The King's Men, sent Jaume I, el monarca, el seu protector.
- El 1605 surt la traducció del Quixot al castellà, viatja a Valladolid dos mesos amb la companyia The King's Men, com a torna de la pau signada l'any abans, i a Valladolid signa l'autorització al seu editor per la impressió del Quixot a l'Aragó, Portugal, València i Catalunya.
- El 1608 revisa personalment el Quixot.
- El 1611 estrena la seva darrera obra feta en solitari a Anglaterra, La tempesta.
- El 1612 surt la traducció del Quixot a l'anglès. Francis Beaumont i John Fletcher, guionistes de la seva companyia, fan dues obres basades en les Novel·les Exemplars abans de ser-hi impreses a Madrid.
- El 1613 fa la darrera estrena a Anglaterra amb Cardeni, basada en La història de Cardeni, una de les novel·letes del Quixot i feta en col·laboració amb John Fletcher; passa el relleu a aquest com a director i dramaturg de la companyia. Marxa deixant 41 obres de teatre i tres llibres de poemes fets en vint-i-tres anys, deixa també una filla, que no pas un fill, en William Davenant, com es diu, no oficialment.
Torna a la península publicant la resta de la seva obra en castellà en quatre anys:
- 1613 A finals, Les Novel·les Exemplars.
- 1614 El viatge del Parnàs.
- 1615 8 Comèdies i 8 entremesos, que no el deixen representar, i el Quixot II, on satiritza al duc de Lerma i marques de Dénia, Francisco de Sandoval vàlid del rei, mitjançant les figures dels ducs, aquest era enfrontat al seu oncle Bernardo de Sandoval, protector d'en Sirvent. Es registra el Quixot II, en anglès, a Anglaterra, quan estava a punt de sortir en castellà de la impremta.                                                                                                                                                      - 1616 Enllesteix El Persiles, torna a Anglaterra i afegeix unes línies al testament del William de Stratford.
- 1617 Surt El Persiles, publicat pòstumament a l'any següent de la mort del Miguel d'Alcalà.

 I vull fer notar un parell de curiositats maçòniques, o no tant...

- El 1612 surt la traducció del Quixot a l'anglès i enllestí la darrera obra com Shakespeare, Cardeni, el 1612 també, encara que s'estrenés l'any següent. L'any 1612 és múltiple de 13 i 13 és el més alt grau maçònic segons el ritu de York.
- 1617 Surt El Persiles, publicat pòstumament a l'any següent de la mort del Miguel d'Alcalà. L'any 1617 és múltiple de 33 i passa el relleu com a director i dramaturg de la companyia a Anglaterra a John Fletcher, amb l'estrena de Cardeni quan aquest en té 33 anys. 33 és el més alt grau maçònic segons l'antic ritu escocès.

Per què dic això? Perquè jo ja havia constatat que havia utilitzat aquestes dues xifres en altres ocasions i perquè Armando Cotarelo, gran erudit cervantista, que compilà les lectures d'En Cervantes, ens diu què en sumen 429 títols i 429 és el primer múltiple de 13 i 33, els més alts graus maçons als ritus de York i l'antic escocès.

No sé pas si va ser The Creator of Freemasonry, com van escriure d'ell, però que ha estat un dels més grans de tots els temps, és evident. I si n'estàs segur, no hauria de ser el pas següent, fer la biografia de Miquel Sirvent

Miquel, quins altres autors i historiadors han vist que hi havia un problema amb la figura de Cervantes o Shakespeare i quines teories es podrien haver aproximat més a les conclusions que has tret tu?

 Hi ha erudits que han manifestat explícitament i implícitament que som davant del mateix autor, així, per exemple:

 Carlos Fuentes, Doctor honoris causa per les Universitats de Harvard i Cambridge, Premi Príncipe d'Astúries, Premi Cervantes i Premi Internacional Don Quijote de la Mancha entre altres reconeixements. Exposà en el seu moment les coincidències entre la novel·la dins la novel·la de Cervantes i el teatre dins del teatre de Shakespeare, la coincidència de: l'estructura de les obres de tots dos i la divisió entre trames i subtrames i de diversos detalls com l'aturada de la representació de titelles per part del Quixot i l'aturada pel rei de l'obra que es representa a Hamlet, també va ressaltar les coincidències entre Hamlet i el Quixot i es va fer ressò del què havia dit:

 Augusto Monterroso, que "fou el mateix autor".

 Francis Carr, a Who Wrote Don Quixote, assenyala els conceptes i les expressions comunes i lligams textuals amb la maçoneria.

 I Alfred Von Weber què surt citat a El Pèndol de Focault es manifestà en la mateixa línia, que som davant el mateix autor.

 Però potser el que més s'aproxima a les meves conclusions és:
Francisco Calero, professor Emèrit i Catedràtic de Filologia clàssica, que descriu les coincidències dins el Corpus lingüístic de tots dos. A banda defensar al seu llibre que fou el mateix autor, a una entrevista de ràdio va dir que havia posat a Lluís Vives al seu estudi comparat amb Shakespeare i Cervantes perquè era més conegut pels anglesos, però que ja n'hi havia altres estudis que relacionaven a Cervantes amb els Servent. En Francisco Calero va treure el seu llibre amb posterioritat al meu.

 La realitat, però, és què són molts els estudiosos i erudits que han dit la seva envers les correlacions, de tota mena, que han trobat entre Shakespeare i Cervantes, sense tenir en compte que són parlant del mateix autor.

 Així:
- José Somoza mostrà la seva estranyesa que Shakespeare i Cervantes, "contemporanis, que no es van conèixer ni es van poder copiar, hagin tingut el mateix pensament de posar en contrast la conducta dels homes d'honor i la dels rufians reunits en escenes de violència, vici i desordres de la vida".
- O l'Isaac Asimov, que com hem vist abans, manifestà la mateixa impressió amb les coincidències que va trobar entre don Armado, únic personatge castellà creat per Shakespeare, el 1592 i don Quixot oficialment de 1605. Perquè si hi ha quelcom en què tots els erudits són d'acord és en què Cervantes no va llegir mai a Shakespeare.

 I hi ha hagut moltíssims més com:
 Alcalá Galiano, Emilia Pardo Bazán, Anthony David Nuttall, Francisco Rico, Harold Bloom, Alfredo Baldovino, Edwin Williamson, Clara Calvo, Brean Hammond, , Roger Chartier o José Ortega y Gasset, per citar solament a alguns d'ells.

 Que han detectat correlacions de tota mena, així ens parlen de:

- De les concordances de personatges i obres. Com són:
• Les connexions d'El Curiós impertinent, una novel·leta dins del Quixot, amb Cimbelí i Els dos Nobles Cavallers.
• O L'obra «Cardenio» de Shakespeare inspirada en la Història de Cardenio una altra novel·leta dins del Quixot.

 El problema és que també han trobat correlacions impossibles; la primera i la segona part del Quixot encara no s'havien editat i, com he dit abans, si hi ha quelcom amb quòrum total entre tots els erudits, és en què Cervantes mai va llegir a Shakespeare, de fet diuen que fins i tot no en sabia res de la seva existència. Encara i això en detallen:

• Les connexions entre Hamlet i Don Quixot
• les similituds entre Falstaff i Sancho
• El bufó del rei Lear i el salconduit dels còmics que van dins la carreta de La Mort.
• O el final de La Tempesta de Pròsper on s'acomiada de la màgia i de la vida i el final del Quixot.

- Dels diàlegs i els personatges ressalten les següents correlacions:
• La naturalitat gairebé col·loquial dels diàlegs.
• La brillant alternança entre el discurs cavalleresc, el culte i el col·loquial
• Que els diàlegs del Quixot sense acció es corresponen amb la dels grans Senyors de Shakespeare.

- Altres connexions apuntades són:
• Que tenen la mateixa visió de la naturalesa, la condició humana, la societat i els valors morals.
• Que els seus personatges semblen sentir com nosaltres.
• Com "Disseccionen a l'home amb una visió comprensiva i molt àmplia
• Que són molt crítics contra els abusos del poder i la noblesa i la tendència d'aquesta a esborrar les seves culpes ràpidament.
• El seu realisme.
• El tema de la bogeria com a exploració de la ment humana i símbol de la llibertat artística.
• Correlacions dels bojos cervantins i shakespearians.
• Correlacions en l'ús de l'humor
• La seva visió del xoc entre l'aparença i la realitat, i com el que veiem ens enganya.
• La dualitat del Quixot, que experimentà aleshores la tragèdia i la comèdia i els drames shakespearians
• Que ens ensenyen "com canviem i perquè"
• Que dins d'un món misogin, les seves dones: són més lliures i decidides que els homes. També ressalten que hi ha una idea feminista
• I afirmen que són els precursors de Bertolt Brecht, precursor de la dramatúrgia contemporània.

 María José Falcón y Tella al seu llibre El Derecho en Shakespeare y Cervantes analitza el dret al Quixot des de diferents vessants:

- Drets i llibertats de les persones, la monarquia, els estats, les Repúbliques, el dret penal, civil, el del treball, el mercantil, el tributari, el processal, el nobiliari, etc.

 Ho compara amb El Rei Lear, El mercader de Venècia i Hamlet.

 I acaba titulant el darrer apartat del seu llibre: "Comparació entre els personatges de Don Quixot i Hamlet: ànimes bessones?".

 En Jesús G. Maestro, que és escèptic envers el tema de l'autoria conjunta, ens diu que a Hamlet lo sobrenatural ha marcat tota l'obra i que, en canvi, Cervantes desmitifica a La Numància aquesta relació entre els homes i els déus.

 Hi ha altres erudits que es manifesten en una altra línia com per exemple, José Manuel González de la Universitat d'Alacant. Respecte a aquest tema de lo sobrenatural escriu que per en Shakespeare i Cervantes:
"La realitat no se circumscriu ni limita al que es veu, sinó que hi ha altres realitats més enllà del visible. Lo misteriós i lo sobrenatural formen part de l'existència humana i tenen una influència innegable sobre ella."

 Doncs bé, fins i tot en Jesús G. Maestro, va assenyalar una correlació entre Shakespeare i Cervantes, què jo la valoro moltíssim. Ho cito textualment:
"los recursos teatrales que están implicados en los episodios consiguen en el relato del Quijote un objetivo común, que es a la vez un logro y un experimento, y que remite de forma permanente a la esencia de esta novela: la experiencia de un ilusionismo que nunca pierde su relación crítica con la realidad. Sólo he visto algo comparable a este fenómeno en Shakespeare, concretamente en la escena metateatral de Henry IV."

 I és aquest fet, de ser a l'únic lloc on ha vist quelcom comparable, el que dóna més valor al dit per ell, per l'immens fons bibliogràfic que domina.

 L'experiència d'un il·lusionisme que mai perd la seva relació crítica amb la realitat. Una característica única més a afegir-hi a les abans esmentades.

 Per totes les raons aquí apuntades, les que he exposat abans i més que no he assenyalat, puc afirmar que va haver-hi un únic autor de les obres signades com Shakespeare i Cervantes. 

 Borges, que havia llegit la primera traducció del Quixot a l'anglès, va dir després de llegir l'edició Prínceps del Quixot en castellà de 1605, que l'original de Cervantes sonava com a una mala traducció. De Shakespeare va dir que "és el menys anglès dels poetes d'Anglaterra, que és gairebé un estranger", Thomas S. Eliot, Premi Nobel de Literatura el 1948, referint-se als Sonnets de Shakespeare, va dir que "Aquesta autobiografia està escrita per un home estranger en una llengua estrangera, que mai pot ser traduïda". I Carlos Fuentes, el llorejat erudit i escriptor que hem vist a l'inici va acabar un article amb una frase d'En Borges:

 "Per quin motiu ens inquieta tant que el Quixot sigui lector del Quixot i Hamlet espectador de Hamlet?".

Com de fàcil veus que la informació que aportes penetri en el món dels acadèmics centrats en un personatge o l'altre?

 És complicat que des de les mares pàtries dels dos s'accepti, en Sirvent és, mitjançant els seus dos testaferros i autors oficials, William Shakespeare de Stratford i el Miguel de Cervantes d'Alcalà, l'autor referent a les dues llengües.

 Dins del món hispà i el de parla anglesa, però, això es veu diferent, perquè no en tenen aquesta subjectivitat patriòtica.

 Perquè el cas és que n'hi ha una evidència molt forta que els desmunta a tots dos com candidats a ser els autors de les obres que se'ls imputen, com he dit a l'inici, per la documentació que es conserva de la seva vida, es pot afirmar que:
El William de Stratford no en tenia la formació ni els coneixements que demostra tenir l'autor i el Miguel d'Alcalà a banda de no tenir aquesta formació no en tenia els mitjans econòmics per poder adquirir-la ni per fer-ne les obres.

 N'hi ha altres raons que els descarten, com per exemple la primera signatura com Cervantes què es conserva, la fa a un judici en català on fa de testimoni i es diu que en tenia trenta-dos anys i era un cavaller; el Cervantes oficial, en tenia trenta-tres i era un soldat. O la primera referència a Shakespeare, Robert Green, que en parla d'ell, ens diu que era un cavaller, el Shakespeare oficial no ho era pas el 1592 o a The Rape of Lucrecia on dóna detalls d'un quadre de Ticià, que no va poder veure'l ni ell ni la resta d'anglesos perquè fou propietat de Felip II de Castella, les corones eren enfrontades i era a Madrid.

 Aquestes raons descarten també a tota la resta de candidats, hispans i anglesos, a ser l'autor de les obres.

Moltes gràcies, Miquel, hi ha alguna cosa que vulguis afegir? Per exemple en el que estàs treballant ara mateix?

 A més de continuar amb les meves recerques, ara sóc preparant el segon llibre, del que he fet esment anteriorment i sóc muntant també les presentacions.

 Però a mi el que més m'agrada de tot és poder donar resposta a enigmes que romanen, en molts casos, quatre-cents anys sense solució. Per exemple:

- La segona entrada de Shakespeare a la companyia, el 1589, quan era a aquesta des del 86 i que a més ho faci com a dramaturg i partícip dels beneficis, càrrecs impossibles pel William de Stratford per la posició social i econòmica seva i de la seva família.

- O el fet que es facin obres a Anglaterra pels guionistes de la companyia dirigida per Shakespeare basades en les novel·les exemplars de Cervantes abans de ser aquestes publicades.

- O l'enigma que suposa les connexions impossibles detectades pels erudits entre Falstaf (1597) i Sancho (1505) i les de Don Armado (1592) i Hamlet (1601) amb Don Quixote (1605).

- Un altre enigma sense resoldre són les coincidències: estructurals, la divisió entre trames i subtrames que fa i la de la no finalització de l'obra emmarcada degut a un factor extern al teatre dins del teatre a Shakespeare i el teatre dins del teatre i el teatre dins la novel·la amb Cervantes.

- O l'enigma que suposa la possibilitat que la primera traducció anglesa del Quixot fóra feta d'un original anterior a l'edició prínceps oficial de Madrid.

- i per no allargar-ho més l'enigma que presenta el registre del segon Quixot en anglès a Anglaterra, quan encara era a la impremta, a punt de sortir, el segon Quixot en castellà.

 Doncs bé tots aquests enigmes tenen fàcil resposta si canviem de prisma tenint en compte que va haver-hi un únic autor:
- La segona entrada a la companyia, en Sirvent va arribar el 89 després d'haver triomfat com a dramaturg a l'imperi dominant de l'època. És normal que entri com a dramaturg i partícip dels beneficis de la companyia directament.
- És normal també que com soci i director de la companyia The King's Men faci arribar les Novel·les Exemplars als seus guionistes abans de ser-hi publicades a Madrid.
- Com són normals les coincidències detectades pels erudits entre els personatges de tots dos i la convergència estructural i la divisió en trames i subtrames a les seves obres, són fetes pel mateix autor i dramaturg.
. Dramaturg que deixa el seu segell d'autor dins l'obra de teatre representada dins l'obra marc amb la no finalització d'aquesta, degut a un factor extern, a totes de les obres on utilitza aquest recurs.
- I també és normal que traduís el primer Quixot a l'anglès de l'original en català i no pas de la traducció castellana del 1605 i que es registrés en anglès el segon Quixot quan era imprimint-se encara per sortir en castellà. Ja ho havien traduït.

 Aquests enigmes i més tenen fàcil resposta en tenir en compte que són davant del mateix autor.

 I fets que descarten a tots els candidats anglesos a ser l'autor de les obres, William Shakespeare de Stratford inclòs, com són la primera referència a Shakespeare el 1593 de Robert Green, que ens parla d'un nouvingut i un cavaller, o els detalls que dóna Shakespeare a The Rape of Lucretia del quadre la violació de Lucrècia de Ticià que cap dels anglesos el va poder veure; doncs bé, aquests fets també tenen fàcil resposta si en tenim en compte que aquest autor fou Miquel Sirvent; era un nouvingut el 1592, quan Green ho va escriure, la segona entrada de Shakespeare a la companyia la fa el 89, i la primera obra el 90, dos anys abans; era un gentleman, va ser cavaller amb Felip II de Castella i a més va triomfar com a dramaturg, coneixia Madrid i va poder veure perfectament el quadre de Ticià i donar detalls d'ell al seu llibre en vers The Rape of Lucretia.

 I és que el bonic que té la veritat és què, un cop coneguda, tots els detalls quadren i un munt d'ells que no en tenien explicació, prenen sentit.

 Tot encaixa perfectament, quan surt a la llum la veritat.

 I aquesta no és una altra que Shakespeare és Cervantes i tots dos amaguen a Miquel Sirvent el dramaturg emmascarat.