Passa al contingut principal

Per què el William Shakespeare de Stratford no va poder ser l'autor de les obres? (Part II)




En un intent per desacreditar els dubtes sobre l'autoria de les obres de Shakespeare, la casa d'Stratford (SBT) assenyala que al llarg de la història hi ha hagut vuitanta-sis candidats a Shakespeare, entre ells en Cervantes, per cert. Encara que això sigui així, només n'hi ha tres o quatre màxim, i la teoria de grups, que reuneixin unes mínimes condicions, amb cara i ulls, per a ser l'autor de les obres atribuïdes a William d'Straford.

Tanmateix, al meu entendre, hi ha moltes raons particulars que descarten individualment a cadascún d'aquests candidats. No entrarem amb això, perquè el que exposarem avui és una sèrie d'arguments que els descarta a tots.William d'Stratford i Miguel d'Alcalà inclosos.

Robert Green (Norwich, c. 1558 - Londres, 1592) fou un dramaturg i novel.lista anglès i un dels escriptors més populars del segle XVI a Anglatera. Parlà de Shakespeare l'any 1592, a la seva obra Greene's Groats-worth of Wit bought with a Million of Repentance. Es aquesta, de fet, la primera referència que tenim sobre Shakespeare. I és soorprenent que la primera referència coneguda de Shakespeare ja descarti a tots els candidats a ser l'autor de les seves obres, fins-i-tot al mateix William d'Stratford i, com veurem també, a en Miguel d'Alcalà. Bé, en realitat si que és normal, perquè cap d'ells ho era.

A l'obra es relaciona Shakespeare amb "his Tygers hart wrapt in players hyde", parodiant l'escrit de l'autor a Henry VI, Part 3 "O tiger's heart wrapped in a woman's hide", i diu d'ell "is in his owne conceit the onley Shake-Scene in a country".



Que traduït seria: "Cor de tigre sota la pell d'actor" (...) "agita-escenes (shake-scene) del país".

Es refereix també a Shakespeare com a “upstart crow” (que traduït seria "corb estrany o nouvingut", diuen, i jo hi afegiria "sortit de dalt").



Els principals candidats a Shakespeare són Edward de Vere, Christopher Marlowe, Francis Bacon i la teoria del grup. Doncs bé, cap d’ells era un “upstair crow” o corb estrany/nouvingut:

- Edward de Vere havia estat el director del Teatre Reial, a la dècada dels 80. 
- Christopher Marlowe era un dramaturg reconegut des de meitat dels 80. 
- I Francis Bacon era de Londres.

A més, és inconcebible el tractament de “corb” a Marlowe, el dramaturg de més prestigi del moment i que mai havia tingut cap queixa al respecte; o a Edward de Vere, director del Teatre Reial la dècada abans i, segons els oxfordians, amant de la reina; o a Sir Francis Bacon, membre de la Cambra dels Comuns.

- Respecte a la teoria del grup: Robert Green ens parla d'una única persona que reescriu les obres. Amb la qual cosa la teoria del grup cau també. De totes maneres, per tancar aquesta teoria definitivament, de totes les proves que hi ha us deixo aquesta:

https://www.youtube.com/watch?v=K-aAUwAFZlQ

- Joan Lluís Vives, el candidat a Shakespeare de Francisco Calero, feia 52 anys que havia traspassat.
- En Miguel d’Alcalà, anava de comissions andaluses per aquestes dates.

Poques vegades s'esmenta el detall que la font de la identificació del "corb estrany" amb William Shakespeare, a l'obra Groatsworth, està en la segona de les tres parts del fullet. A la primera part ens trobem amb un "cavaller", el caràcter ha de ser també un representant del "corb estrany". 

Font: Shakespeare Beyond Doubt?: Exposing an Industry in Denial.


Aquesta qualificació de "cavaller" descarta al William d'Stratford com a autor oficial. El 1592 aquest personatge era de tot, excepte un cavaller.

A la primera part de Groatsworth ens diu que fou un "cavaller", a la segona un "corb estrany/nouvingut". Però, que ens diu a la tercera part?

A la tercera part parla d'una "formiga Aesope" i també representa el "corb". Això ens dóna una idea més clara del "corb estrany." El retrat és el d'un d'un usurer.

Font: Shakespeare Beyond Doubt?: Exposing an Industry in Denial


Queda clar que Robert Green no estava gaire satisfet dels pagaments que per les obres feia el personatge que cerquem als autors de les obres que adquiria, ni tampoc amb el fet que les reescrivís i les fes seves. I es dona el cas que en Sirvent tenia experiència negociant aquests aspectes. I no era gaire generós, com es veu al Quixot, a l'episodi en què ell negocia amb el “muchacho” la compra dels “cartapacios” del Quixot” i fa que se'ls tradueixin de l'àrab.


Descobreix que es tracta de la continuació del Quixot.




És a dir que està disposat a pagar 6 rals, però els aconsegueix per 1/2 ral; se'n va després amb el morisc i li encarrega que els tradueixi i fa seva l'obra. Aquesta manera de negociar i actuar és percebuda per en Robert Green com la d'un àvar o mesquí.

Els detractors dels catalans, i en Servent era català de nació, ens continuen retraient avui dia aquesta manera de negociar, encara que no sigui just, com es pot apreciar en aquest article.

http://www.europapress.es/economia/noticia-economia-opa-patronales-catalanas-cargan-contra-cuevas-declaraciones-opa-catalana-20060309192032.html

Ara bé l'editor de Green, Henry Chettle, lloa el seu comportament civil, excel·lent per la qualitat que professa, i fa constar la seva rectitud en la negociació, i n'argumenta la seva honestedat i la seva gràcia per escriure, que demostra el seu art (Kind Heart’s Dream).

No ens ha de sobtar aquest darrer comentari de l'editor, si tenim en compte que en aquests moments de la seva carrera, En Sirvent, ja portava vint o trenta comèdies com a Cervantes i les tres de Henry VI i la de Richard III com a Shakespeare.

En Joan Miquel Sirvent sí que era un estrany/nouvingut el 1592. Havia arribat el 1589 (segona entrada de Shakespeare a la companyia de la qual ja he fet esment al meu article I) i era un cavaller, fou capità amb Felip II de Castella.

D'altra banda, segons Green i Chettle, era un home atent a les oportunitats (corb), treballador i estalviador (formiga Aesope), versàtil (Johanes Factotum) amb experiència (art) i molt dur negociant.

Encaixa, era un dels nostres.



Miquel Izquierdo i Peran
Pere Coll i Riera

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per què el William Shakespeare de Stratford no va poder ser l'autor de les obres? (Part I)

Iniciem amb aquest tot un seguit d'articles encaminats a demostrar la impossibilitat de què en William Shakespeare de Stratford, autor oficial de les obres de Shakespeare, en sigui l'autor real. D'ara en endavant l'anomenarem William de Stratford per distingir-lo de l'autor real.
Aquestes són les fonts principals de les quals beurem:


Donarem en aquest primer article unes poques dades de la trajectòria del William de Stratford abans que sortís la primera obra de Shakespeare:
· El seu pare va tenir problemes legals quan en William era petit.
· No hi ha rastre que en William passés per l'escola.
· Els pares d'en William eren analfabets.
· Als disset anys, deixa prenyada una dona i als divuit anys, s'hi casa.
· La dona d'en William era analfabeta. 
· Als vint anys en William ja té tres fills.
· Les seves filles van créixer analfabetes. Cap escriptor de l'època va tenir fills analfabets.

· Als vint-i-un anys fuig de Stratford perseguit per la justíc…

Com es va saber qui fou en Joan Miquel Sirvent? (I)

Hem arribat a un punt que ja toca explicar qui fou realment en Joan Miquel Sirvent, l'autor de les obres de Shakespeare i Cervantes.

I per això us vull recomanar un article de l'amic i investigador Jordi Bilbeny. En aquest treball es parla de com en Jordi va descobrir que en Miguel de Cervantes era en realitat en Joan Miquel Sirvent. Els seus estudis són el punt de partida que a mi em va servir per trobar la relació entre Shakespeare i Cervantes. Sense les seves recerques mai no hauria arribat a aquestes conclusions.

Enllaç a l'article d'en Jordi Bilbeny

Shakespeare és Cervantes. Joan Miquel Sirvent, l'escriptor emmascarat

Shakespeare és Cervantes i no fou cap dels dos. Els dos noms ama­guen Joan Miquel Sirvent, escriptor en llengua catalana natural de Xixona. Amb el llibre Shakespeare és Cervantes. Joan Miquel Sirvent, l'escriptor emmascarat, l'investigador Miquel Izquierdo ens dóna a conèixer una de les recerques més sorprenents en l’àmbit de la censura espanyola.
Amb el deliri inquisitorial reial i eclesiàstic, Sirvent es veu forçat a una triple ocultació: amagar el nom, haver d’escriure en clau i traduir o fer traduir la pròpia obra, originalment en llengua catalana, al castellà. Posteriorment, l’absolutisme dels Habsbourg obliga Sirvent a marxar a Anglaterra, on continuarà treballant en la creació literària sota el nom de William Shakespeare i en anglès. L’equip de treball que dirigeix Sirvent a Anglaterra serà alhora el grup fundador de la maçoneria anglesa.
L’aplicació dels codis de xifratge creats pels mateixos maçons ha permès de resoldre la incògnita de la identitat de Shakespeare, i …